LA CANÇÓ CATALANA

DE LA NOVA CANÇÓ A LA CANÇÓ CATALANA

La professionalització dels setanta. 

La professionalització d'alguns cantautors i la diversificació d'opcions artístiques i posicions personals —incloent el bilingüisme— són factors que van provocar la progressiva desaparició del terme Nova Cançó, que a poc a poc va ser substituït per l'expressió Cançó catalana. Els anys setanta es va consolidar la cançó catalana amb el gran festival de les Sis Hores de Cançó de Canet de Mar, al Maresme i que, en la seva sisena edició (1976), va aconseguir aplegar 60.000 persones.

Pel que fa als artistes, Raimon, Pi de la Serra, Llach, Ovidi Montllor, Maria del Mar Bonet, Serrat, Guillermina Motta, Pere Tàpies i Núria Feliu enregistraven discs i actuaven sovint. A més van aparèixer nous grups com La Trinca. També van aparèixer nous cantants i grups al Principat: Ramon Muntaner, Joan Isaac, Esquirols, Marina Rossell, etc. A la resta dels Països Catalans:  Al País Valencià, el grup Al Tall, els Pavesos, Lluís el Sifoner, Paco Muñoz, Carles Barranco, Rafa Xambó i altres, són un signe de vitalitat creixent. A les illes Balears hi ha el grup Uc, Toni Morlà Isaac Melis, etc. A la Catalunya del Nord, malgrat la inexistència quasi total d'infraestructura, hi ha un bon nombre d'artistes autòctons que es donen a conèixer (Toni Montané, Gisela Bellsolà, Pere Figueres, etc.) al costat de Teresa Rebull, sabadellenca però arrelada al Rosselló. També a l'Alguer apareixen nous cantants (Pinó Piras).

La crisi musical dels vuitanta.

L’any 1989 una trentena de cantants de l’associació de Cantants i Intèrprets Professionals en la Llengua Catalana van protagonitzar una tancada ala seu del departamento de Cultura de la Generalitat de Catalunya per exigir comprensió pel seu treball. És un moment on no es fa música comercial ni de ball en català, el pop-rock és escàs i l’acceptació per part del públic de grups d’aquest gènere es bastant minsa. Pervivia un cantautor evolucionat.

Finalment van ser pocs els cantautors dels setze jutges que, a finals de la dècada dels vuitanta, continuaven en actiu: Joan Manuel Serrat, Lluís Llach, Maria del Mar Bonet, Guillermina Motta i Francesc Pi de la Serra, tot i que aquests dos darrers amb una carrera molt irregular, amb freqüents aturades i retorns.

La cançó va deambular perduda en una crisi d'identitat i sequera de propostes, a més les discogràfiques espanyoles van patir una davallada després de la defunció de la movida madrileña. Tot plegat va deixar el pop-rock a les mans dels ritmes anglosaxons. Tanmateix, tot va canviar molt ràpid: Els Sopa de Cabra van debutar discogràficament a mitjans de 1989 amb un àlbum homònim.

L’EMERGEÈNCIA DEL ROCK CATALÀ.

L'any 1991 va ser l'any del boom del rock català, etiqueta que no diferenciava estils, actituds i personalitats, però que conqueriria Barcelona amb el concert del Palau Sant Jordi: el 14 de juny davant més de 22.000 persones i amb TV3 retransmetent en directe, Sopa de Cabra, Sau, Sangtraït i Els Pets. A partir d'aleshores, les ventes de discos es van multiplicar, van créixer el nombre de concerts i els protagonistes es van convertir en els referents d'una generació de joves. La música en català tornava a tenir bona salut. La trajectòria fulgurant del pop-rock d'expressió catalana es va donar per la confluència d'un cúmul de factors: la majoria de bandes van sorgir fora de l'àrea d'influència de Barcelona; l'utilització del català als textos escolars va aconseguir que els joves educats en democràcia se sentissin identificats amb el missatge fins al punt d'apropiar-se'l, i finalment, per una qüestió més festiva que musical: "era més divertit i més satisfactori seguir de prop les aventures dels col·legues que gravaven maquetes per després vendre-les als bars on es reunia la colla i que, cada dos per tres, pujaven a un escenari fet amb quatre taules i un parell de cavallets al crit de «bona nit, mal parits» o «sou collonuts». La festa estava assegurada".