PRINCIPIS EDAT CONTEMPORANIA FINS L'ACTUALITAT

EDAT CONTEMPORANIA

Davant la notícia de les abdicacions de Carles IV i Ferran VII i de l'alçament de Madrid el 2 de maig davant de les tropes napoleòniques, el poble de la ciutat de València i d'altres poblacions valencianes es va alçar en armes el 23 de maig del 1808, enardit per les arengues de personatges com Vicent Doménch el Palleter. Els amotinats van prendre la ciutadella i van constituir una Junta Suprema del Regne de València, que es va fer càrrec de la ciutat i es va preparar per ala defensa.

Poc més tard, el 28 de juny, es va produir un primer atac de l'exèrcit napoleònic al comandament del general Moncey, que ca ser heroicament refusat. Posteriorment, el mariscal Suchet, després de sotmetre Catalunya, va atacar el País Valencià. A poc a poc, anirien caient poblacions. La ciutat de València va resistir el setge de Suchet fins dues vegades, però finalment els francesos aconseguiren el seu objectiu el 9 de gener del 1812, després de diversos dies d'incessants bombardeigs. El seu control sobre la ciutat va ser breu, perquè al juliol del 1813 van haver d'abandonar-lo davant la retirada de l'exèrcit francès.

Durant els anys d'invasió napoleònica, els valencians van fer eleccions a diputats i van enviar els seus representats a les corts de Cadis, en què va redactar una constitució de caràcter liberal antisenyorial. Durant l'època liberal, però, el centralisme de l'estat nació espanyol que naixia no sols no es va aturar, sinó que va augmentar. ES va prohibir, de fet, l'ús del valencià en àmbits en què havia estat respectat fins aleshores.

El segle XIX marca una revolució agrària afavorida per l’exportació, que minava les possibilitats d’industrialització, també reduïdes per l’actitud sucursalista de la burgesia valenciana que no gosa enfrontar-se a Madrid, es castellanitza i relega la llengua manifestacions historicopatriòtiques de la Renaixença. A finals de segle, els moviments internacionals arriben al territori valencià. La societat es divideix, per un costat, en l’oligarquia financera i terratinent que, al contrari de la catalana i la basca, presta suport a la castellana i accepta el sistema econòmic de la Restauració, i de l’altre costat, la burgesia comercial -encarnada en la persona de Vicent Blasco Ibáñez-, que adopta postures més liberals i republicanes, La pèrdua de a identitat valenciana s’esdevenia en la difusió del castellà entre la petita burgesia com a símbol extern d’ascensió social. Des del punt de vista arquitectònic, el modernisme és l’estil imperant. Barriades de moltes ciutats es planifiquen i s’amplien en aquest període. Aquest estil culmina i acaba amb l’exposició Regional de València del 1909. Es escultura, destaca Marià Benlliure i en pintura, Joaquin Sorolla. En música el mestre Serrano gaudí d’una gran professionalitat.

SEGLE XX

Fins la Primera Guerra mundial, l’agricultura, basada en l’exportació especialment de l’arròs i de la taronja, continuà sent la protagonista de l’economia valenciana. Durant la dictadura de Primo de Rivera, es coneixen importants inversions en obre públiques afavorides per la bona situació econòmica i l’aprofitament de les possibilitats que oferia l’electricitat. Malgrat tot, l’agricultura continuà manant fins l’arriada de la Guerra Civil, en que el País Valencià romangué en el bàndol republicà-València, fins i tot, fou la darrera capital de la República-.

Durant el franquisme, el país perden tota la seua identitat, subjugat per la dictadura i governat per governadors civils designats i dirigits des de Madrid. Després de la mort del dictador Francisco Franco Bahamonde (1975), s’hi obrí una nova etapa que culmina amb l’aprovació, el 1982, de l’estatut D’Autonomia.

ORÍGENS I EVOLUCIÓ DEL VALENCIANISME.

Al País Valencià, com a Catalunya va ocórrer amb el catalanisme, l’aparició d’un moviment polític que reivindicarà la cultura i identitat pròpies va anar precedit per la Renaixença literària. El moviment valencià es va caracteritzar pel predomini d’una ideologia conservadora, regionalista i folkloritzant, encarnat per la figura de Teodor Llorente, l’exponent de major qualitat literària del moment i líder del moviment renaixentista, que entenia la valencianita des d’una òptica regional, supeditada a la idea de nació espanyola. Constantí Llombard, fundador de Lo Rat Penat el 1878, va significar una excepció a l’apoliticisme i conservadorisme de la Renaixença,, si bé la trajectòria de Lo Rat Penat acabaria esdevenint massa conservadora als seus ulls.

Els historiadors assenyalen el doctor Faustí Barberà com a pare del valencianisme polític, i la lectura del seu discurs De regionalisme i valenticultura el 1902 com a simbòlica data de naixement per al nacionalisme valencià, amb un text en què es demanava l’autonomia per al País Valencià, trencant amb la línia apolítica de la Renaixença cultural valenciana. Tot i que, amb aquest text, Barberà encara no posarà en dubte la identitat regional, durant les dècades del 1920 i 1930, es van articulant diverses organitzacions amb una millor organització i un discurs més coherent.

Tot i la marginalitat que el moviment tenia principis de segle, durant la Segona República espanyola, el valencianisme polític viu un moment d’efervescència que el portarà a obtindre un diputat al congrés dels Diputats i cinc regidors a l’ajuntament de València. Al valencianisme e preguerra, hi trobem un magma de posicions fluides, en què les diferents postures tenien fronteres difuses. Açò, unit al fet que, políticament, no es plantejara el trencament amb l’estat espanyol, sinó només la seua descentralització, i que el seu marc simbòlic no suposara, tampoc, cap trencament amb l’estat espanyol, sinó només la seua descentralització, i que el seu marc simbòlic no suposara, tampoc, cap trencament amb el regionalisme polític, tot i la seua postura minoritària, créixer com a un moviment obert amb possibilitats d’encontre amb altres forces socials.

En acabar la Guerra Civil espanyola, el naixent nacionalisme valencià queda reprimit i desorganitzat. Les activitats estrictament culturals van reprendre’s a poc a poc per part de diferent grups aïllats, si no enfrontats. Al voltant de Xavier Casp i Miquel Adlert es va anar formant el grup Torre, des de qual sorgiria la figura de Joan Fuster. Durant els anys 1960 i 1970, anirien sorgint diversos grups de joves que continuarien i actualitzarien la tradició del valencianisme polític, amb una sèrie de propostes que, pel seu marcat caràcter renovador, van suposar un trencament amb l’imaginari del regionalisme valencià, que aleshores es trobava ja instrumentalitzat pel nacionalisme espanyol oficial del règim franquista.

Originat, en part, com a reacció al nacionalisme valencià que representaven els joves influenciats per Joan Fuster, va sorgir a finals de la dècada del 1970 un nou moviment regionalista amb un marcat discurs anticatalanista anomenat blaverisme, i durant la transició democràtica espanyola es viuria un conflicte identitari i simbòlic conegut com la Batalla de València.

Ja més recentment, a finals dels anys 80, aparegueren una sèrie de reflexions nascudes conegudes com a Tercera Via, amb la finalitat de fer convergir o reconciliar l’electoralment minoritari fusteranisme amb el reexit blaverisme. Tot i el poc èxit d’aquesta convergència, les aportacions de Joan Francec Mira en una línia semblant van ajudar a fer que la Unitat del Poble Valencià assumirà oficialment el 1996 algunes de les tesis del valencionalisme de conciliació i es posà la primera pedra per a la refundació del partit en el Bloc Nacionalista Valencià.

SORGIMENT DEL NACIONALISME VALENCIÀ.

L’estelada, bandera de lluita del valencianisme, va ser utilitzada per primera vegada per Acció Nacionalista Valenciana en els anys 30.

El nacionalisme valencià és un corrent social estructurat tant culturalment com políticament, que preserven i promou el reconeixement de la personalitat política, lingüística i cultural del País Valencià. Com a ideologia, s’ha interrelacionat amb la societat valenciana durant més de cent anys, amb una incidència electoral i social variable, contribuint a la concepció política de l’antic Regne de València i sent un actor decisius en la reivindicació i consolidació de l’autogovern de l’actual País Valencià. Sota l’accepció de nacionalisme valencià, a vegades s’inclouen grups políticament haurien de ser qualificats de nacionalistes catalans, ja que entenen que la nació dels valencians forma part dels Països Catalans.

Històricament, el valencianisme s’origina al segle XIX com un moviment cultural durant la Renaixença valenciana, en una època e què s’intentava recuperar el prestigi social del valencià i la cultura valenciana després de segles de diglòssia i conflicte lingüístic, i la destrucció del Regne de València sota l’absolutisme borbònic, amb iniciatives com la restauració del Jocs Florals per Lo Rat Penat. Seria al segle XX, i com a escissions d’aquest últim, que sorgiren les primeres associacions valencianistes. Una de les primeres fites seria la declaració valencianista del 1918, si bé no seria fins la Segona República espanyola que el nacionalisme valencià aconseguirà certa presència política i una clima favorable a la consecució d’un estatut d’autonomia. La dictadura franquista destruí les aspiracions valencianistes, i diluí la seua tradició. Durant la dècada de 1960, Joan Fuster i Ortells proposà un nou valencianisme de tipus catalanista; estos plantejaments provocaren la reacció d’un sector del valencianisme encapçalat per Adlert i Casp, que veien en els plantejaments de Fuster no el tradicional agermanament amb Catalunya, sinó un sotmetiment. La divisió interna del valencionalisme vingué aparellada amb la intervenció del nacionalisme espanyol, que trobà en els plantejaments del pancatalanisme un argumentari idoni per atacar al catalanisme i, al mateix temps, debilitar el valencianisme des de dins en la seua reivindicació de nacionalitat històrica durant el procés estatuari de recuperació nacional; els episodis més virulents d’aquest conflicte foren coneguts amb el nom de Batalla de València.

CONFLICTE LINGÜÍSTIC VALENCIÀ.

Durant la dècada del 1980, sorgí el moviment regionalista anomenat blaverisme, caracteritzat per l’espanyolisme i l’anticatalanisme, que s’agrupà políticament a l’entorn del partit Unió Valenciana. En la dècada del 1990, els dirigents d’aquest partit s’integraren majoritàriament en el Partit Popular i Unió Valenciana pràcticament desaparegué, i no tornà a obtenir representació política en les corts valencianes. A principis del segle XXI, Juan García Sentadreu intentà ressuscitar el blaverisme formant Coalició Valenciana, incidint com en el segle passat en l’espanyolisme i l’anticatalanisme, però estos plantejaments marginals en la societat valenciana actual fracassaren; els partit mai obtingué representació parlamentària, i acabà per dissoldre’s el 2011.

Hui en dia, es acadèmics valencians de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua han normalitzat el valencià deixant clar que el <<valencià>> i <<català>> són dues denominacions sinònimes i equivalents per a un >>mateix sistema lingüístic>>, sentència filològica que ha estat ratificada legalment per diverses sentències judicials del Tribunal Suprem. El valencianisme polític està representat en les corts valencianes per la Coalició Compromís. Segons els estatuts aprovats pel principal partit de la coalició, el Bloc Nacionalista Valencià, el 2009, un dels seues objectius és: “L’assoliment de la plena sobirania nacional del poble valencià”, si bé contempla la possibilitat d’associar-se amb els territoris amb què el Valencià comparteix “una mateixa llengua, cultura o història”