LA NOVA CANÇÓ

LA NOVA CANÇÓ.

La Nova Cançó va ser un moviment artístic que, en ple franquisme, impulsà una cançó cantada en català als Països Catalans. Va ser un gènere nou i articulat com a moviment entorn de la reivindicació idiomàtica i d'uns pressupòsits ètics de caràcter
democràtic. De forma paral·lela el Grup de Folk va reivindicar i difondre en català la música
popular d'arrels anglosaxones.

CONTEXT HISTÒRIC.

Per ubicar-ne la importància històrica de la Nova Cançó cal recordar que només feia vint anys
de l’ocupació franquista de Catalunya i la repressió posterior contra “la cultura catalana es pot
definir sense pal·liatius com un genocidi cultural”. Van ser anys de misèria cultural, en què les
iniciatives per a la recuperació cultural es produïen a l’exili o, en tot cas, de manera individual i
sense massa transcendència pública. El 1957, Josep M. Espinàs va fer alguna conferència sobre
“Georges Brassens, el trobador del nostre temps”, del qual havia traduït les primeres cançons.
El 1958 apareixen dos Eps que amb el temps seran considerats els primers de música moderna
en català: Hermanos Serrano: Cantant en catalán los éxitos internacioanales (La voz de su
Amo) i José Guardiola: Canta en catalan los éxitos Internacionales (Regal). Aquest intèrprets,
juntament amb altres com Font Sellabona i Rudy Ventura formen la prehistòria de la Nova
Cançó.

A finals de la dècada dels 50, la situació va començar a canviar: nivell econòmic va finalitzar el
període d’autarquia econòmica i, a nivell polític, l’Estat franquista va ser admès a les Nacions
Unides; fet que va obligar al govern a millorar la seva imatge internacional. En aquest nou
context, a principis dels seixanta, van aparèixer algunes iniciatives culturals de primera línia. El
1961 es va crear Edigsa, es va fundar Òmnium Cultural i es va publicar el primer llibre
d’Edicions 62. A poc a poc, el català, l’ús públic del qual havia estat expressament prohibit
després de la caiguda de Catalunya, va anar aconseguint petites escletxes de presència pública;
com per exemple L’abadia de Montserrat, Germinabit que l’octubre de 1959 es va reconvertir
en la revista Serra d’Or.

ELS INICIS (1959-1962).

El gener de 1959, Germinabit, circular de la Unió Escolania de Montserrat, publicava un article
de l'advocat Lluís Serrahima titulat Ens calen cançons d'ara. És aprofitant aquesta
plataforma que Josep Benet suggereix a Lluís Serrahima de fer un article sobre la conveniència
de cantar cançons actuals en català.

Tanmateix, el naixement de la Nova Cançó va ser més complex: el mateix 1959, des del País
Valencià, Raimon, que ni ha llegit l'article ni sap res de les reunions on setmanalment Miquel
Porter i Lluís Serrahima comencen a escriure cançons, va aprofitar un viatge d'acompanyant
amb moto entre el seu poble, Xàtiva, i València per donar forma a la seva primera cançó: Al
vent.El gener de 1961 Miquel Porter va editar uns fulls amb sis cançons noves, el febrer del mateix
any Josep Tremoleda va organitzar dues matinals de ball i a partir de 1961 es produeixen els
concerts inicials d'Els Setze Jutges al Centre Lleidatà de Barcelona. En poc més d'un any es van
bastir les bases sobre les quals es va sustentar la Nova Cançó. Els Setze Jutges van anar acollint
nous intèrprets fins a arribar al nombre que els donava el nom.

Després van venir els primers recitals a ciutat i a comarques. El Centre d'Influència Catòlica
Femenina va programar per al 19 de desembre de 1961 la sessió La poesia de la Nova Cançó.
Hi van cantar Miquel Porter i Josep Maria Espinàs.El 29 d'abril
de 1962. Espinàs va batejar-lo amb el nom d'Els Setze Jutges apel·lant a un tret de genuïnitat
lingüística, un objectiu d'anàlisi crítica de la societat del seu temps i una voluntat d'acció
col·lectiva
.
A Castelló de la Plana, al Tercer Aplec de la Joventut del País Valencià, alguns dels jutges van
coincidir amb Raimon el 21 d'octubre de 1962. Impressionats per la seva capacitat de
comunicació, el van convidar a cantar a Barcelona poques setmanes després. El 13 de
desembre de 1962, a l'Hotel Colón, Raimon va cantar per primera vegada en públic davant una
audiència no formada exclusivament per amics. Va ser a la festa de la Nit Literària de Santa
Llúcia, organitzada per Òmnium Cultural. La primera actuació conjunta entre Els Setze Jutges i
Raimon va ser al Fòrum Vergés de Barcelona el 15 de desembre de 1962. Començava un esforç
ininterromput de creació i també d'organització, mantinguda pel treball dels mànagers Lluís
Serrahima i Josep Porter i Moix.

El maig de 1962 es va posar a la venda el primer disc de la Nova Cançó: Espinàs canta Brassens
i un de ballables cantat per Grau Carol que recollia algunes peces estrenades al Centre
Lleidatà.
Josep Maria Espinàs va cantar en públic A la vora de la nit, la primera cançó
de protesta al nostre país.

PRIMERS ÈXITS (1963-65).

El febrer de 1963 es va llogar, per primer cop, el teatre Romea de Barcelona i Frederic Roda va
crear un nou tipus d’espectacle: Matinals de Romea-Show. A l'agost el mateix grup va
organitzar una festa multitudinària a l'Ametlla del Vallès on se va atorgar el primer Premi del
Disc català. Per les festes de la Mercè del mateix any, Josep M. Andreu i Lleó Borrell amb una
cantant professional, Salomé, i un renovador valencià, Raimon, van obtenir, el primer premi
del cinquè Festival de la Cançó Mediterrània amb la cançó Se'n va anar.

L'any1964 arrela la Nova Cançó a Lleida de la mà de Xavier Ribalta i del col·lectiu de cantautors
Can 64.Ràdio Barcelona, amb Salvador Escamilla, va iniciar, el Gener de 1964, el programa Radioscope en connexió amb totes les emissores de Catalunya i Mallorca.Escamilla actuava en públic com a cantant i enregistrava discs amb adaptacions al
català de cançons del teatre musical de Broadway i de la pel·lícula Mary Poppins.

El 1965 van aparéixer en el mercat català Guillem d'Efak i Núria Feliu, també es va fundar Concèntric, sota la direcció d'Ermengol Passola. A l'entorn del nou segell es va crear La Cova del Drac, un local del carrer Tuset de Barcelona que es va convertir en el punt de trobada dels interessats en la Nova Cançó.
A més va aparèixer el primer disc de Joan Manuel Serrat. El 14 de maig, Serrat va debutar compartint
escenari a Esplugues de Llobregat amb Joan Ramon Bonet i Remei Margarit, i es va integrar a
Els Setze Jutges com el tretzè component .

LA NOVA CANÇÓ ES PROJECTA MÉS ENLLÀ DELS PAÏSOS
CATALANS (1966).

El 1966 Raimon va actuar a l'Olympia de París. El recital va tenir un gran ressò internacional i
va servir perquè Europa descobrís Raimon i el situés en l'àmbit de la incipient Nova Cançó, fins
llavors desconeguda més enllà de l'Estat espanyol. L’èxit parisenc va
facilitar el multidinari concert que Raimon va oferir a Barcelona a l’Institut Químic de Sarrià el
15 de desembre. Aquest recital va convocar més de 4000 persones i va ser el primer acte
massiu de la Nova Cançó. Raimon, a més, va enllestir el mateix any el disc Cançons de la roda
del temps, que va arribar a les botigues el 1967. El disc unia en un sol treball tres referents
importants de la cultura catalana del moment: Joan Miró, Salvador Espriu i Raimon.
Per la seva banda, Joan Manuel Serrat, el 1966, va publicar dos discos senzills amb els quals es
va consolidar com el cantant en català més popular, junt amb Raimon. En aquests dos senzills
hi va enregistrar algunes de les seves peces més emblemàtiques: Ara que tinc vint anys, Cançó
de matinada, Me'n vaig a peu i Paraules d'amor.

ES COMPLETA EL COL·LECTIU D’ELS SETZE JUTGES (1967).

El 22 de març de 1967 va tenir lloc al Centre Social Catòlic de Terrassa un recital de cinc d'Els
Setze Jutges: Miquel Porter, Delfí Abella, Martí Llauradó, Maria Amèlia Pedrerol i Lluís Llach.
Aquest darrer debutava com a darrer component d'Els Setze Jutges. El debut d'en Llach
va coincidir amb un altre cantant important, Ovidi Montllor.
El 1967 també va tenir lloc un fet sense precedents: una cançó cantada en català va arribar al
número 1 de les llistes d'èxit a l'Estat espanyol. Va ser Cançó de matinada, de Serrat.
El 25 de maig, aprofitant que els Setze Jutges ja són setze, es fa l'únic concert col·lectiu que
aplega a tots els jutges dalt l'escenari per primera i única vegada.

EL FOLK (la influència anglosaxona).

Un altre grup de cantants es va organitzar al voltant del Grup de Folk, que va tenir una vida
curta i intensa. En només setze mesos d'activitats aquest col·lectiu va convertir-se en un
referent en la història de la música popular dels Països Catalans.
Era un grup heterogeni on hi cabia fins i tot un grup de pop-rock com Els 3 Tambors. Aquest
grup va ser molt popular entre els estudiants universitaris perquè feien cançons de base
rítmica i hi posaven lletres de denúncia social.
Aviat aparegueren formacions clòniques del Grup de Folk. De tots qui va tenir més projecció va
ser l'Equip València Folk, embrió d'Al Tall i altres formacions. Més endavant, el grup Esquirols
seguiren aquesta influència.

SERRAT CANTA EN CASTELLA.

El col·lectiu de cantautors Els Setze Jutges s’havia completat el 1967 amb les tres últimes
incorporacions.

L’acompliment dels objectius inicials, va anar acompanyat de la decisió de Joan Manuel Serrat
de cantar en castellà al estival d’Eurovisió representant Televisió Espanyola. Això va provocar
un gran desànim entre els impulsors dels Setze Jutges i la major part de la intel·lectualitat catalana antifranquista. La seva decisió es va interpretar com una traïció als principis naturals
del col·lectiu de practicar el monolingüisme com a resistència a les adversitats imposades per
la dictadura. L'allunyament de Serrat de les posicions ideològiques dels Setze Jutges gairebé va
paralitzar l'activitat del grup, que es va anar desfent lentament com a nucli, tot i que els
integrants més professionalitzats van continuar la seva trajectòria.

Finalment, Serrat va renunciar a cantar en castellà mentre Massiel, que va substituir-lo, va
guanyar el Festival. Tot i així, aquell mateix any, Serrat va començar a cantar en castellà a
l'editora Novola/Zafiro.

L'apogeu i la mort del Grup de Folk va ser un altre dels capítols importants de la Nova Cançó. El
23 de maig de 1968 el Grup de Folk va aplegar més de 6.000 persones al parc de la Ciutadella
de Barcelona; però la formació es va dissoldre la tardor del mateix any. Lluís Llach va obtenir
els primers èxits amb cançons emblemàtiques, sobretot, L'estaca. Més enllà de la dissolució dels Setze Jutges i del Grup de Folk hi havia motius d'esperança en la cançó moderna cantada en català.

1968:L’ÚLTIM ANY DE LA NOVA CANÇÓ.

Si respecte a l'origen hi ha un consens generalitzat, i està més o menys documentat, la fi del
model de la Nova Cançó no està prou clar. Alguns consideren que a partir de 1969 cal referir-se
a la Cançó sense adjectivar-la. Així, doncs, el 1968 seria el darrer any de la Nova Cançó. És l'any
en què Els Setze Jutges deixen de funcionar com a moviment i en què Serrat abandona el
monolingüisme i en el qual els nous intèrprets –Maria del Mar Bonet, Rafael Subirats i Lluís
Llach; els tres darrers Jutges–, ja són presentats com la Novíssima Cançó.